Biografia

Vaig néixer l’u de febrer de 1953 a Barcelona. Sóc la menor de tres germans. Em deien que el meu pare m’ensenyava orgullós de les meves cuixetes grassones (pesava quatre quilos i mig), i de la seva paternitat tardorenca (ja tenia quasi quaranta-vuit anys); per a la meva mare, en canvi, el fet que jo fos nena era una desgràcia com haver nascut amb una cama menys o un braç del revés. No va ser fins que va comprovar que era una nena plàcida, eixerida, i adaptable a totes les circumstàncies, que no em va considerar un “regal”, una garantia de companyia incondicional i sense conflictes. Fins que la psicoanàlisi i el seu joc de paraules no em va fer veure que aquesta condició de “regal” que em lligava i em constrenyia, no era més que una premissa de la que no tenia cap obligació de partir, i me’n vaig desfer. A partir d’aleshores vaig poder dir a la meva mare tot el que havia callat sempre, i vam parlar, i cantar, i riure amb tanta llibertat i alegria, que es va morir repetint que al meu costat si estava bé.

Comprenc que aquesta biografia no és ortodoxa, però m’ha sortit així. Ara potser hauré de dir a corre cuita que vaig estudiar a la Universitat Autònoma quan encara no teníem facultat, que em vaig casar l’any 1975, un mes després de la mort d’en Franco, que vaig tenir tres fills, nois tots tres, que el meu home i jo vam construir una casa que era un projecte de vida, que ho vam fer amb molt d’esforç i molta il·lusió, i que no me’n penedeixo, malgrat que quasi res va sortir com estava previst. Per exemple no estava previst que ell treballaria tant que jo sola hauria de portar la casa i els fills, ni que això em portaria a prendre’m un temps sabàtic i deixar la feina de psicoanalista, com tampoc estava previst que aquesta seria la millor decisió de la meva vida, perquè em vaig permetre per primera vegada fer el que em vingués de gust, i em va sortir una novel·la. Tampoc estava previst que la malaltia apareixeria sense avisar, i se l’enduria a ell abans d’hora, el juny del 2004. Llavors jo ja havia escrit tres llibres i, malgrat ser una opció poc sensata, vaig decidir que seguiria per el camí de l’escriptura.