CARTES A DESTEMPS

31-05-2014:

14-04-2014:
http://www.hakabooks.com/es/276-cartas-a-destiempo-mariona-masferrer-i-ordis-9788494253706.html

Cartas a destiempo – Mariona Masferrer i Ordís – HakaBooks e-ditions
Novela – Mariona Masferrer – Formato ePub – Disponible en Amazon, Casa del Libro, Fnac, iTunes (Apple iBookstore)

07-04-2014:
Cartas a destiempo editat per Hakabooks en castellà! Quina gràcia. La veirtat és que l’Andreu era, originariament, un immigrant de la península però el vaig fer de les muntanyes catalanes perquè havia de parlar català. M’ho vaig passar estupendament traduint-lo. Es pot comprar a: El Corte Inglés – Todos tus e-Books – Barnes & Noble – Libros.net – Amazon – Apple iBookstore via iTunes – FNAC – Casa del Libro y próximamente en Google Play Ei!, és un e-book! no aneu a demanar-lo a les llibreries!

23-04-2013
I qui m’havia de dir a mi que aquest home em donaria tantes satisfaccions! Els lectors em diuen que és una joia, el llibre, no l’Andreu, i jo feliç! http://www.youtube.com/watch?v=ivYKvFhGWgs

30-10-2012
Qui li havia de dir, a l’Andreu, que les seves cartes arribarien a destí i tindrien resposta! M’arriben missatges congratuladors que em reconcilien amb el caràcter sorrut d’aquest personatge que qualifiquen d’entranyable.

23-07-2012
link del video-sinopsi de l’e-book, o sigui llibre-electrònic o e-llibre. La idea original és de Mariona Masferrer i Guillem Cárcoba. El guió, direcció, il·luminació, so, càmera i muntatge és de Diego Cárcoba. L’actor és en Miquel Gardella. 25 de maig de 2012: Per fi aquesta novel·la curta veurà la llum, i ho farà en format digitat, Hakabooks editarà un i-book, o sigui un llibre per Internet. També farem alguns exemplar en paper. Tot això serà molt aviat. Tots els capítols són cartes que comencen el 5 de maig del 2008 i acaben el 5 d’agost del 2010, aquest n’és un: Vallsoliu, 8 de maig de 2008 Estimada Leonor, Són les nou del matí. Si tu hi fossis se sentiria una oloreta reconfortant de cafè i torrades, estaria parada la taula de la cuina amb potets de mel i melmelades, hi hauria roses fresques en un gerro, i la llum del dia entraria alegrement per les finestres. Per contra tot és fosc, les roses es marceixen a la tanca del jardí, la taula no està parada, no hi ha cafè, la melmelada s’ha florit, el pot de mel està enganxat a la lleixa, i tota la casa fa pudor de torrades cremades. Quina merda! Podria anar al bar, però m’hauria de vestir i a mi m’agrada esmorzar en pijama i sabatilles. Una merda. La Leo encara no m’ha dit res de res. L’Anna em va trucar ahir des de Perpinyà per esbroncar-me; segons ella tot és culpa meva, i jo hauria de canviar. No és veritat, no és culpa meva,  i a més a més no podria canviar encara que volgués, ja passo dels setanta (d’això sí que me’n recordo perquè els ossos me’n fan memòria), com vols que canviï a la meva edat? Ens vam enfadar i vam acabar cridant. Va dir que no em trucaria fins que demani perdó. Segons ella la Leo es va “sacrificar” per mi, què et sembla?, “sacrificar!” Quan tu et vas morir, va deixar un pisot rònec compartit amb dues conques, que si l’una era lletja i desagradable l’altra encara n’era més, per venir aquí que hi té de tot i pot fer el que li roti sense donar explicacions a ningú, i ara resultarà que ho va deixar “tot” per ocupar-se de mi. Però si no feia res! Sempre ha estat un desastre per a la casa aquesta noia, no et diré que per a altres coses no valgui, però per a la casa… , croquetes congelades i un enciam de bossa que allò no és enciam ni és res, tot té gust de plàstic!  I les camises…, que l’Anna diu que la Leo va tornar a casa perquè jo mengés calent i tingués les camises planxades, doncs saps què te’n dic de les camises?, un rebrec al fons del cistell de la roba bruta!, me les feia canviar per fotre-les al cove i allí es quedaven dies i dies… A més, quina nosa li feia jo, si em passava les hores fora; fins l’u de maig que vaig fer els anys i em vaig jubilar definitivament, em passava el dia a la feina, jo! Si no parava, jo! Fins que vam lliurar la clau de l’última casa adossada del carrer Fontetes, i vam firmar el traspàs del negoci em passava el dia amunt i avall, jo! Per fregir croquetes congelades, amanir quatre fulles de plàstic, vull dir d’enciam, i planxar un parell de camises, muntava uns sidrals que ni t’ho imagines; em feia crits per qualsevol cosa, sempre botzinant! Això quan li veia el pèl, que no era quasi mai perquè sembla que la casa li cremi a aquesta noia. I segons la seva germana li haig de demanar perdó! Qui és ella per dir-me el què he de fer? Les teves filles estan com un llum de ganxo totes dues, l’una es queda prenyada d’un budista, i l’altra se’n va a córrer món amb un saltimbanqui. Estem ben arreglats! Sort de la veïna que em va portar una mica d’estofat, perquè si fos per elles em podria morir d’inanició. Havia pensat dur-li un cistellet de maduixes a canvi de l’estofat, però he estat esperant que sortís el seu home a treure el gos (una merdeta de gos impertinent com ell sol) i no han trepitjat el carrer, deu tenir la bufeta a rebentar, la pobre bèstia, jo que havia collit les maduixes pensant en ella (en la veïna, no en la bèstia); és igual, me les cruspiré per dinar i demà ja en colliré més; és l’única cosa que està esplendorosa a l’hort, les maduixeres, com que van per lliure, doncs mira, elles soletes s’han fet, en canvi la resta està una mica endarrerit… força endarrerit… molt endarrerit. La veritat és que ho volia deixar perdre tot. Ara aniré a vestir-me per sortir al carrer a veure si escampo la boira, i de passada li diré al Juanito del bar que em faci un pa amb tomàquet. Abans de morir-te m’haguessis pogut explicar com funciona la rentadora, perquè si cada cop que embruto els calçotets els haig de llençar, la pensió m’arribarà al tercer dia del mes. On dimonis guardaves els papers de les instruccions? Ja veus com estan les coses. Tant que volies que em jubilés i quan estava a punt de fer-ho, et mors! Ara que podríem estar la mar de bé tu i jo… Ei! Leonor no em facis cares! T’estic mirant en la fotografia del casament (aquella que és falsa, ja saps, aquella) i estàs posant cara d’incrèdula; una cara com… si t’estiguessis fotent de mi, i això no em fa cap gràcia. No t’entenc, que potser no estaríem bé, tan tranquils, tots dos en aquesta casa? En fi, ja m’ho explicaràs un altre dia. No t’havies d’haver mort, em tocava a mi primer. Ja sabies que jo sòl no sé fer res. No siguis rancorosa i dóna’m un cop de mà. Fins aviat, Andreu

Si el vols comprar pots clicar aquí: http://www.hakabooks.com/es/185-cartes-a-destemps-mariona-masferrer-9788415409458.html

Anuncis

3 respostes a CARTES A DESTEMPS

  1. Guadalupe ha dit:

    Hola tia buena! Et desitjo molt d’éxit en aquesta nova faceta. T’aniré seguint. Que guapa la foto de portada!!
    Petons

  2. Núria S. ha dit:

    Mariona, com sempre els teus escrits m’enganxen, tenen un iman que fa que no pugui deixar de llegir-los fins que acaben. Felicitats!!!
    Opino com la Guadalupe que la portada és molt guapa.
    Molta sort en la nova experiència.
    Una molt forta abraçada,

  3. Ondina ha dit:

    Mariona, aquest primer “tast” m’ha agradat molt. No se com entrar a llegir els següents, però ja ho aconsiguiré! Tenen raó, la portada és molt maca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s