llibre mestre
Un dia de pluja o potser de tramuntana ens vam veure obligats a romandre dins de casa, cosa que no solíem fer en tot l’estiu. Érem nens, cosins, segurament també algun foraster convidat, la casa era tan gran que tothom hi cabia. Jugant a amagar, pujàrem a les golfes i, tot d’una, algú dels “grans” ens va renyar però no per fer cridòria ni per córrer amunt i avall ficant-nos per tot arreu sinó perquè havíem obert una caixa que no es podia tocar. Solemnement ens van dir que aquella caixa era la dels “documents” i, a partir d’aquell moment, allò que eren papers ratats va tenir el nom de pergamins i tot el conjunt adquirí una aura de misteriosa importància que perdurà en la meva ment fins ara, més de cinquanta anys més tard, que reviso aquells “documents” rememorant un passat remença del que sempre he sabut que provinc.
Com tants altres catalans, potser la major part, sóc oriunda d’una revolta dels serfs contra els “mals usos” dels seus senyors, l’església i la noblesa, que esgrimien la llei per abusar del seu poder. Els pagesos, dits de remença pel rescat que havien de pagar si pretenien abandonar la terra que conreaven, acudiren al rei en defensa de la seva dignitat i Alfons, El Magnànim, els autoritzà a reunir-se. En quatre mesos i set dies crearen un sindicat amb prop de 15.000 inscrits. Era el segle XV, any 1448. Però no n’hi va haver prou, trobaren tanta resistència per part dels poderosos que hagueren d’utilitzar més que l’enginy i els diners per aconseguir que s’abolís el que consideraven que no s’ajustava a la llei de Déu.
I jo, que encara em dic Pagès com aquell avant-passat meu que s’afilià al sindicat, pretenc submergir-me al seu món medieval i traspassar amb ell a la nova societat que crearen els pagesos de remença.
Prego a Déu que m’adjudiqui un àngel de grans ales perquè em custodiï i em guiï en aquest camí de silencioses ombres fins a arribar a la llum de la paraula.
17-06-2015:
Vaig lenta, però vaig fent:
“…Immòbil, arrupit, amb els ulls ben oberts, parà l’orella. Ningú es movia allà baix i a dalt la mare parlava; deia alguna cosa sobre estimar, “amor de la meva vida”, això havia dit. Com podia ser que encara l’estimés tant si ell l’havia deixat sola? Qui l’ajudava engegar el bestiar? Qui portava els sacs al molí perquè ella no els hagués de carregar? Qui l’acompanyava sempre a tot arreu i la protegia dels mirons i dels que se’n volien aprofitar? Qui la defensà del cretí d’en Casademunt quan l’emboscà prop de l’ermita? Qui! El pare no. Si no hagués estat per ell, per el seu fill Sadurní, el cretí d’en Casademunt l’hagués muntada allà mateix i l’hagués deixat feta un Llàtzer; per sort, ell, la seguia a poca distància, malgrat que la mare li havia dit “no cal que m’acompanyis sempre, només vaig a missa, a pregar per ton pare que és a la guerra, no em passarà res, ves fer la teva feina, no endarrereixis els estudis”. Però no li va fer cas, prengué la ballesta i la seguí perquè no es refiava d’en Casademunt ni de cap altre, i fou una sort que ho fes i que el molt desgraciat sabés que no fallaria quan apuntà al coll d’aquell cretí. I no el matà perquè la seva mare li demanà que no fes, “encara t’haurien penjat a tu!”, li digué després, però des d’aquell dia mai li tornà a impedir que l’acompanyés, al contrari, anaven junts a tot arreu i ell s’instal·là a la plaça d’home que el seu pare havia deixat vacant…”
29-06-2015:
el castell del senyor
31-01-2016:
Tastet: …Durant els dies que vingueren, ningú no podia treure en Joan d’un estat d’anihilació en que no l’havien vist mai, ni s’enfadava, ni plorava, ni reia, ni tan sols parlava si no era per respondre amb un sí o un no al que fos que li preguntaven i a vegades ni això, feia un cop de cap i seguia esquerp i ombriu, sense dir res, passant com un espectre per on abans trepitjava prou fort per fer cruixir les fustes o rodolar les pedres…
19-02-2016:
04-03-2016:
Ja tinc els llibres rebregats i les llibretes plenes. La lluita pacífica dels pagesos de remença per la justícia social indignava els poderosos del segle xv que insistien a anorrear-els, tapant la seva veu i, quan els resultava impossible, qualificant d’il·legal, subversiu i altament delictiu tot moviment que ells fessin en sentit reivindicatiu.
TASTET pàgina 432:
“…Aquella nit a can Pagès parlaren del casament de l’àvia i en Galdric que ja no era un estrany ni un conillet esporuguit ni un ésser d’origen desconegut, sinó un home que tenia arbre familiar i lluita personal. “No ho sabeu prou!”, convingué en Joan, i al·legant que estava molt fatigat per la caminada, es retirà a la seva cambra i s’ajagué amb els ulls esbatanats. Havia vist morir molta gent al llit, a la forca, al camp de batalla… però la imatge d’aquell ninot negre penjat sobre l’abisme no li deixava agafar el son. Enyorà la Marianna quasi desesperadament. Sentí una soledat aclaparadora. Visqué la insignificança del seu existir. Es dolgué de la petitesa del seu esperit. Comprovà amb sorpresa que no sentia cap temor sinó una pacífica sensació de triomf i digué, mastegant les paraules: “Has perdut, Francesc Argal, mal anomenat Simó!”, i es rendí al cansament. Només al cansament…”
27-04-2016:
Em sorprèn a mi mateixa haver escrit tot aquest totxo! Ara revisar i revisar…
29-12-2016:
VIA FORA! Ja està fet, ja està enviat a l’editorial, ja m’han dit que el publicaran i ja té títol: Via fora! Per Sant Jordi al carrer!
Tastet: “…En Joan s’incorporà, quedà assegut al caire del llit i s’agafà el cap entre les mans. L’amenaçava aquell bat de solitud extrema que havia sentit en la infància i no sabia combatre’l.
– No t’ho hauria d’haver dit -manifestà en un to que no deixava clar si s’acusava a sí mateix o l’acusava a ella.
I allò que havia deixat anar sense pensar, resultà ser la clau de volta que calia per retornar al seu lloc els papers de cada un. Entrà com una fiblada en el cervell de la Marianna, i despertà una por que l’espantava més que totes les altres pors plegades, la de quedar al marge de la vida del seu home. S’arrapà a la seva esquena, digué el que potser esperava que digués ell: “no pateixis, tot anirà bé” i , com si fos un encanteri, recuperà el desig endormiscat en els últims temps. L’endemà ambdós tenien esgarrinxada l’esquena, marques moradenques al coll, encetat el sexe i la boca assedegada però no estaven mancats de tremp sinó encesos amb la mateixa força que quan tenien disset anys…”
14-01-2016:
19-03-2017:
Ja té coberta i tot!
23-03-2017:
El bateig:
La criatura:
16-04-2017:
A L’Escala:
http://www.canal10.cat/video/14572-portes-obertes-a-l-alfol-de-la-sal
26-05-2017:
Ara cap a Barcelona!
14-06-2017: Terrassa. A la llibreria La Temerària:
04-10-2017:
Quan estudiava la bibliografia per escriure aquest llibre i descobria atònita les vicissituds de l’extraordinari moviment dels pagesos de remença, hi veia molts paral·lelismes amb l’actualitat, però mai hagués imaginat fins a quin punt es tornarien a repetir en el segle XXI uns fets que van tenir lloc durant el segle XV, el poble reclamant justícia i dignitat i el poder responent amb càstig i repressió. La part positiva és que quan s’ha aconseguit una millora social, vot femení, final apartheit, horaris obrers, independència colònies, etc., mai més ningú s’ha atrevit a qüestionar-la, passant a formar part de la normalitat. Llàstima que hagi de costar suor i llàgrimes.
16-10-2018:
Els remeces no moren mai, el seu esperit campa pels masos i per les ciutats. El dia 25 anem a Montblanc, a la Vila del llibre.
21/04/2018: A Figueres, parlant de remences amb el professor Àngel Casals
25/09/2018:
Senyor comte, senyor conte,
vos que sou tan poderós,
tingueu cura d’un assumpte
que resulta clamorós:
ja que sempre heu estat prompte
a tractar el pagès de gos,
ara heu de fer recompte,
els ingressos se us han fos!
Ja cap patiment no atempta
amb son poder embafós
contra el pagès de remença,
pel rei, de noblesa infós!
fragment del capítol IX. Cançó popular a la plaça de Castelló d’Empúries un dia de mercat, després de la suspensió dels “mals usos” dels senyors feudals, cosa molt celebrada per part dels pagesos, ja que responia a la seva demanda reiterada.
28-03-2019:
Avui dia els llibres caduquen com els iogurts, tres mesos i fora de les llibreries, per això em fan contenta aquestes presentacions tardanes en tan bona companyia i amb tan d’interès per part del públic. Via fora!
https://t.co/n6vni6Y7Tb(https://twitter.com/bucdellibres/status/1111339893177884672?s=03)
DES DE LA PERIFÈRIA 