TAMBAKUNDA

 

l’àvia d’en Samba

el mar!

el poble d’en Samba

baobab

família

veïnes

criatures

alik!=arri!

germanet

els més vells del poble

àvia, pare, prole

a l’institut de Tamba

En Samba té papers!

 

En Samba ha tornat del Senegal

17-04-2015:
file://localhost/Users/marionamasferrer/Desktop/https-::youtu.be:p2swXvrxxpA.webloc

28-03-2015:

https://www.youtube.com/watch?v=bgQOXqk4Izk

contraportada La Vanguardia

14-03-2015:
Diari La Vanguardia, contra-portada:
LA CONTRA 14-03-2015 cat

03-02-2015:

Sortint del niu!

14-01-2015:
http://www.empordadigital.cat/ca/castello-d-empuries/item/3726-presentacio-de-la-4-edicio-del-projecte-conte-per-relleus

13-01-2015:

07-04-2014:
Ara sí, ja ho puc dir! L’Editorial Urano publicarà Origen: Tambakunda en castellà!

28-03-2014:
Gràcies, lectors! per fer que Origen: Tambakunda opti al Premi literari El setè cel! Fins el 23 d’abril es pot votar i després un jurat n’escollirà una entre les vint primeres. És difícil, doncs, que triïn aquesta novel·la però… som a la llista.

Tinc una altra molt bona notícia que hauria d’esperar a dir-la per allò del blat i el sac i tot plegat però no me’n puc estar i ho dic: s’està preparant l’edició del llibre en castellà!

El Senegal al descobert al sopar literari d’Unesco Sant Adrià

10-02-2014:
“El llibre Origen: Tambakunda (Brau edicions, abril 2013) de Mariona Masferrer (voluntària del VxL) no només explica la vida d’un senegalès (aprenent del programa) que, quan no veu futur al seu país, decideix pujar a una pastera i venir cap a Europa; és un passeig per una cultura, la senegalesa, i per una vida, la de Samba, plena de reptes que va superant, amb esforç, però també amb l’ajuda de les persones que es troba pel camí. La Mariona és una d’elles i el seu relat, fruït de les converses setmanals en català amb en Samba, ens apropa a un continent i una manera d’entendre la vida que no és tan diferent de la nostra. L’obra opta als premis Setè cel que convoca l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Salt. Les votacions es poden fer en línia emplenant en Formulari de votació en la següent pàgina”:
http://www.bibgirona.cat/biblioteca/salt-publica/contents/124-el-sete-cel-8a-edicio – See more at: http://vxl.cat/node/25864#sthash.9S7cNvSu.dpuf

02-07-2013: Moltes gràcies, Xavier Solà, per aquesta entrevista! http://www.catradio.cat/audio/741586/La-nit-dels-ignorants-20-1a-hora 01-07-2013: En l’última presentació del llibre, que va ser a Terrassa en la festa de cloenda dels cursos de català del Consorci per a la Normalització i celebració del 10è aniversari de les parelles lingüístiques, vaig fer una reflexió o, millor dit, una apreciació: quanta bona gent! en tots els actes a l’entorn d’aquest llibre em trobo voltada de gent capaç empatitzar i amb ganes de fer-ho, potser hauré de col·leccionar anècdotes, hi pensaré. La setmana vinent presentarem el llibre a La Central del Raval de BCN, espero que vagi molt bé.

30-05-2013 http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2013/05/samba-del-senegal-a-sant-cugat-14524.php Quan li deia a en Samba que no seria gens fàcil, això de fer un llibre amb la seva història, i ell sembre em contestava “d’acord”, una de les dificultats que li plantejava era que si superàvem totes les dificultats i el llibre es feia realitat, llavors l’hauríem de vendre i només ho faríem ell, jo i el text, ningú més. Em vaig equivocar, l’editor també hi posa la seva part i, per ara, tothom a qui demanem col·laboració ens la ofereix sense reserves i amb escreix. Dilluns passat, a la presentació a Casa de Cultura de Sant Cugat, per fi els jembés ja no eren una remor llunyana, van sonar “in situ”, érem a casa i vaig veure moltes cares amb somriures i ulls plens de llàgrimes. La Marisa, la nostra professora-poeta -paraules d’en Samba-, va estar generosa i esplèndida com sempre. Jo seia al mig de la taula -mai millor dit perquè vam seure damunt de la taula perquè tothom ens veiés bé- i en Samba va ser el verdader, merescut, protagonista. 30-04-2013 He canviat el nom d’aquest apartat, es deia CAMÍ de Tambakunda i ho he canviat pel títol del llibre per no desorientar però el camí segueix… Caminem.

Espai Avinyó 17-04-2013

http://cpnl.cat/noticies//8928/origen-tambakunda-aventures-i-superacio-personal-des-dfrica 23-04-2013 Avui és Sant Jordi, en Samba té una feina fixa i una beca d’estudis i el llibre està al carrer! Estem contents. Ell diu que el llibre es vendrà molt perquè li comenten que és molt bo, jo sé que nosaltres som David contra Goliat i que David va tenir molta sort d’encertar el poze de Goliat, que Déu ens dongui punteria per encertar el punt feble de les grans empreses del llibre i poguem accedir als mitjans de comunicació. de moment gaudim de la festa i de l’acollida dels que ens coneixen.

la portada!

03-04-2013 Ara sí, per fi, la coberta del llibre! 07-03-2013 El llibre ja té títol, Origen: Tambakunda, i li he vist la coberta però no la puc ensenyar encara, llàstima, és tan maca! 16-01-2013 Diu en Samba que si les bones notícies arriben en dilluns, és senyal de molt bona sort. Doncs, bé, dilluns passat, dia 14 de gener del 2013 en vaig tenir dues, la primera que tinc bona salut, cosa més que desitjable, i la segona que tinc editor per a la novel·la, cosa que també desitjava molt. Finalment serà Brau edicions. Són empordanesos i estan disposats a fer el tram final d’aquest camí. Pel març el llibre estarà al carrer! 15-12-2012, http://vimeo.com/54714168 05-11-2012 “Stand by”, Així estem, “apunt per”, tot esperant el tret de sortida. Quasi semblava que no tornarien a redoblar els timbals però ara tornem a sentir el so de les notícies, “el llibre sortirà”, ho van dir els bruixots.

personatges del conte SAMBA EL PETIT

23-05-2012 També he fet un conte. Forma part d’un projecte d’estimulació de la lectura i l’escriptura creativa per a nens de quart curs de primària. L’ha il·lustrat en Sergi Moreso, i després els nens i nenes han fet el seu conte. El projecte és molt interessant i necessari, els nens d’avui no saben escriure! Però els alumnes de Castelló d’Empúries o bé són diferents o bé n’han après molt ràpid perquè se n’han sortit de meravella.  Aviat ens trobarem per parlar-ne i tindrem el seu conte a les mans (el meu no); crec que tindran una sorpresa, i es desvetllaran alguns secrets. Aquesta és la web del projecte. Conte per relleus

27-01-2012 http://www.youtube.com/watch?v=bya2aawzykY

23-01-2012 En Samba ha tornat del Senegal, i diu que els bruixots asseguren que el llibre sortirà!

02-12-2011 En Samba ja és al Senegal. Ha anat a veure la família després de cinc anys. Vam fer un sopar a casa per celebrar que té permís de residència. Un maafe deliciós!

29-09-2011 S’ho han de mirar amb tantes lupes que n’hi ha per molta estona. La impaciència és mala companya i a més no serveix per omplir el calaix, així que m’embranco en un altre projecte, mentre el text es busca el seu camí per les editorials. Potser sí que “tindrem sort” com diu sempre en Samba, de moment tenim una notícia bona, molt bona!, no té res a veure amb el llibre però sí amb el protagonista, el de carn, no el de paper. NOTÍCIA: Es desbloqueja el procés de regularització. Això què vol dir?, vol dir que en Samba, el de carn, tindrà papers!!!, després de quatre anys i mig. “I saps què és el primer que farem?”, em diu per telèfon, “anirem al Senegal!” I ni tan sols quan li faig notar: “però Samba, si no tenim diners, ni tu, ni jo”, deixa de riure, ni de creure que “tindrem sort!”

15-08-2011 Ara toca buscar editor. El text ja està acabat. Qui sap si aquest fill tan llargament esperat, tindrà un naixement com cal, o quedarà enquistat dins l’úter que l’ha gestat. Confiem.

04-o6-2011 Últim capítol. En Samba s’ha endut el patracol de papers amb el text. Hi haurà de fer anotacions, i sobretot haurà de dir-me si li ha agradat. Ell diu que “d’acord” i que segur que sí, però què sé jo el que li pot semblar llegir la seva vida escrita per mi. Ara no té gens de feina, podrà llegir, però voldria que en tingués.

03-05-2011 Barça wala barsakh!/Barça o morir! A en Samba li agrada jugar a futbol, ja de petit jugava amb les pilotes fetes amb merda de burro embolicada amb paper, o amb les de 600 francs c.f.a. que comprava el seu avi, i sempre més ha estat afeccionat. És del Barça i fan d’en Messi, i quan es preparava per venir tenia un lema secret, tot i que es tractava d’una frase tristament popular: “Barça wala barsakh!”, que vol dir Barça o morir! Els nois que volien emigrar, jugant amb la fonètica de les paraules, prenien Barça com a sinònim de Barcelona, i Barcelona com a metàfora de prosperitat. Després va resultar que les metàfores, com tot, depèn de com es mirir són una cosa o una altra, i els ulls que miraven des de l’Àfrica no eren els mateixos que miren des d’aquí.

29-04-2011 Ja som al mig del mar. Qui sap si sortirà el monstre que habita en la fondaria i surt de nit a menjar els nens circumcidats que no reposen en calma quan se’n va el sol. Qui sap què?

19 -03 – 2011 Hem arribat a Dackar. Àfrica tanca les portes, la burocràcia corrupta de la capital trenca els somnis d’un noi del camp. El mar, un element nou en la vida d’en Samba, ofereix una via …, l’única via, de sortida cap al futur.

02-03-2011 Vaig per la pàgina 130 i apareix l’escriptora, penso que és l’estructura definitiva, ja veurem. A vegades llegeixo en veu alta algunes pàgines a algú i miro de cua d’ull l’expressió, segons la cara que fa m’animo a seguir.

10 – 02- 2011 Ja n’he fet un bon tros de camí, he passat per la infàcia i l’adolescència del personatge central, buscant el contacte amb aquella terra que el va veure crèixer. Em queda encara un tram llarg. La solitut m’aclapara i el repte m’espanta, però sempre tinc l’escalfor de tanta gent que em fa costat, i el somriure confiat del protagonista d’aquesta història. El vell Samba, que apareix junt amb un altre home vell en la fotografia, ha mort el dia 24 de desembre, nigú sap quans anys tenia, tothom sap que era marabú, i que el que ell veia anava més enllà del que podem veure nosaltres.

26-12-2010 Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir! Quin so vulgar i estrany! Un camí!.. Quina sentida de pena i de patir, Quina promesa de calma i de guany! Un camí!.. (Poema de Nadal de Josep Ma. De Sagarra, fragment Cant III) novembre 2010 Sóc barcelonina. Després de trenta anys de viure a Valldoreix, he tornat al barri on vaig néixer, a l’Eixample. Per arribar-hi he fet una volta pel Senegal, però ara sóc a Barcelona i escric. Després de uns dies de duptes nous i temors antics, escolto les entrevistes enregistrades amb en Samba, acordo amb ell, i tiro endavant el text. Caldrà veure si me’n surto d’aquesta aventura de tinta i paper.

16-08-2010 He aconseguit arribar fins a Baytie, el poble d’en Samba. El seu pare és fàcil de reconéixer, és igual que ell, l’avia només repetia Samba ndao, Samba ndao, i em mirava sense poder creure el que veia. Ells viuen a Koungueul, un poble gran a peu de carretera, pero per anar al poble d’origen calia un transport que no era possible en epoca de pluges, els camins estan trencats. Finalment, per un preu equivalent al que m’ha costat un taxi que ens va recollir a l’hotel i ens va portar a la porta de casa després de 92 quilometres, lloguem un “4×4” que no té ni un centimetre de carroceria que no estigui rovellat i soldat. Es carrega de gent que fan el viatge a costa meva, i després d’un temps infinit de discussions i preparacions marxem. Sembla que potser sí sera possible pero comença a ploure… Evidentment no tenim neteja-parabrises però anem tirant, esquivant bassals fins que arribem a un massa fondo… caiem a dins i… les noies em conviden a caminar, sóc l’única que no ha sortit de la cabina i vaig seca, elles descalces i mullades xerren i riuen, dues són estudiants i la que viu més a prop ens convida a passar la nit a casa seva… Tot està enfangat i  ja és fosc, negra nit quan arribem a la casa que té una bombeta que no entenc com funciona, fa tan poca llum que no m’atrebeixo a moure’m, m’acullen i em donen tot el que tenen que és molt poc. Estic preocupada pels homes que intenten treure el cotxe sota la pluja i a les fosques, pero ella m’assegura que ja ho arreglaran i que em quedi tranquil.lament allà. Jo penso que és impossible seguir el viatge i renuncio a Baytie, pero ella en sap més que jo i encerta, arriben els homes i seguim camí. Reso tot el trajecte. Anem descarregant passatgers que caminen en la foscor amb una llanterna, i després d’un camí impossible arriben a bon port, enfangat i fosc pero hi ha un llit amb mosquiera per a mi, els homes dormen a terra, tres en un matalàs. Al matí el sol ja ha aixugat una mica la terra i tot es veu mes clar, Adama m’acompanya per tot el poble, m’explica tot el que hi ha i el que sap, es tan intel.ligent i valuós que l’anima em fa mal de poder donar sortida a tant de potencial. Diu que anira a Dakar a provar sort. Em presenta tothom des del vell marabú de quasi cent anys fins les criatures petites que tenen por de mi. Sortim en carro, vint-i-cinc quilometres entre camps de cacahuets i arbres que m’esforço en identificar. He arribat a la conclusió que a Senegal no existeix el gris, els pardals són d’un vermell esclatant i les cardines d’un groc cridaner, fins i tot algun ocellot que sembla negre de prop és blau. Passem la frontera de Gambia saludant els pagesos que parlen el mateix wolof i cultiven el mateix mill, sense la pesadesa dels controls policials, ni aduana ni romancos, quina sort! A la carretera ens acomiadem, Adama i el carreter tornen al poble i Sekou, el meu guia, i jo seguim camí en un atobus que assegura que va “directe, directe!” a Banjul, però para a cada pas perquè puja un passatger, perquè saluda a un amic, perque compra no sé què, o perquè a un li agafa caguera i hem d’esperar fins que la calor ens fa remoure en les cadires i tothom comenca a rondinar. Quan arribem a Banjul estic mig morta d’esgotament, Sekou em deixa en un hotel vora la platja tal com li he demanat i ell va a buscar un campament per a ell perquè 38 euros li sembla una exageració. Tinc aire acondicionat pero no hi ha electricitat, o sigui que res funciona exeptete una espelma que haig de demanar. No goso dir que tinc un nus a lestómac de pensar que haig de passar dos dies aqui esperant l’avió sola i a les fosques en una habitació tronada. L’endemà quan Sekou ja no hi és, surto a buscar un altre allotjament. Rodo amb un taxi fins que veig tres dones que són catalanes, segur! És la primera vegada que veig gent blanca des de fa molts dies, i resulta que són d’Esparraguera. Al cap de poc ja estic instalada en un getho de turistes on tinc de tot i en bona companyia. Em presenten dues més que són d’Igualada i les sis juntes fem un xibarri molt divertit, és el dia del meu sant, tot un regal! Entre altres coses, per fi he pogut veure el que m’explicava un pescador d’Abene: pescar amb l’art! Ara ja he comprovat que el nom de Mame Djara Bousso és un passaport que m’obre totes les portes, quan el dic tots m’acullen i em respecten; un altre regal! Demà al vespre torno cap a casa, m’espera un repte més gran: haig d’escriure un llibre, i no sé si sabré transmetre el que voldria dir. De moment he fet un dia i mig de festa, potser demà seuré a escriure els apunts dels últims dies, de moment necessitava reposar el cos i el sentiment. Dono gracies a tots els que m’han ajudat a fer possible aquest viatge, en aquest moment.

11-08-2010 Ara sí, sóc a Tamba despres d’un cami molt llarg… he entrat dins les cases i les vides de la gent, tinc tantes coses al cor i la ment que hauré de menester un temps per assimilar tot el que visc. M’he separat del grup amb pena, i frisso per retrobar-los i explicar com ha estat el viatge fins aquí; hauré d’esperar i seguir fins al final; després vindrà el resum.

06-08-2010 Ha plogut bots i barrals, la llum se’n va i és més nit que en les nits de la meva infància. La dança africana la deixo per una altra vida, aprenc moltes altres coses, tinc una feinada que no me l’acabo. Ara hi ha llum, sol, telèfon i Internet, vaig al poble i aprofito, però penjar fotos haurà de ser a la tornada. He pogut lligar la trobada amb la familia d’en Samba per la setmana que ve. El meu nom africà és Mame Diara Gousso, la mare dels rastafaris! Toquem, ballem i cantem a la platja, sota els mangles, i a cobert. Ahir vaig sentir tocar la cora… (ara el music Lay em recorda que ell tocava soruba, música mandinka). Em desperto amb el ritme des timbals a la memòria.

03-08-2010 Sóc al Senegal. M’he banyat a l’Atlàntic i he vist unes quantes coses de les que en Samba h’havia parlat, he tocat el djembe, i he menjat a sobre d’una estora. Però encara no sóc a Tamba, ja hi arribaré. Mouneissa: Sempre una cançó! Moltes vegades escoltar una música senzilla, com aquesta, anunciada com a cançó de bressol en llengua wòlof, suscita tanta emoció que pot ser el desencadenant d’un projecte larvat durant mesos: busco diners, contactes, informació… i tiro endavant una novel·la basada en la vida d’un noi senegalès, d’èdnia wolof, un dels molts que arriben a Canàries en pastera per anar a Europa, un de tants dels que en desconeixem l’origen, el caràcter, l’idioma, els costums, la història…, i també les il·lusions i els projectes. Malgrat que després de tot resulta que la cantant és de Malí i no parla en wolof, no es pot negar que la cançó és preciosa i ha provocat una bona causa. En Samba vol que escrigui la seva història. Jo li he plantejat totes les dificultats que això suposa i he pintat un panorama molt poc esperançador, però ell respon a totes les meves perspectives pessimistes amb un contundent “d’acord” que no em dona alternativa: estiro una mica el fil i escolto una vida tan plena, tan difícil, tan nova per a mi, que els seus vint-i-nou anys a vegades em semblen noranta. Poc a poc entro en un món desconegut, àvida d’experimentar el color de la seva terra, la claror del seu cel, l’olor de les seves plantes, el so de la seva llengua… i de descobrir en les cares de la seva gent el mateix riure divertit i la mateixa mirada profunda. Me’n vaig a l’Àfrica! Haig d’arribar fins a un poblet de la regió de Tambacounda, tant petit que no surt als mapes ni tan sols al gràfic, però l’àvia d’en Samba m’hi està esperant: l’hauré de trobar.